Terra Santa - octubre 2018

Viatge a Terra Santa 

22 al 29 d'octubre 2018

 

Amb l’organització de l’Agrupació Pericial de Reus i la direcció tècnica de B the travel brand, iniciem un viatge que no sabem ben bé què és: pelegrinatge, turisme...; ni una cosa ni l’altra, sinó totes dues alhora. Abans de marxar no ho sabíem, al tornar ens en comencem a adonar. El nostre grup ens ha quedat ben petitet, som nou en total i això també ens ha comportat alguns problemes, com el d’haver-nos d’ajuntar amb altres grups amb els que hem conviscut perfectament, tot i que segurament tenen uns altres interessos, unes altres visions o preferències, uns altres càntics...

La visió que ens emportem l’anirem incorporant a mesura que passin els dies. No sé ben bé per on començar. Si comencem per la religió ens endinsem en les tres religions monoteistes existents, gairebé en exclusiva. La més antiga que marca bona part del territori que coneixem com a Terra Santa. És la més desconeguda per a nosaltres amb diferència: la jueva. Abraça gairebé 4.000 anys. Parlar del judaisme vol dir parlar de normes, de lleis, o d’ensenyament, que ells troben en la Torà, essencialment molt proper a l’Antic Testament, on s’hi ha afegit en el transcurs del temps comentaris i discussions rabíniques, que formen un cos de normes i tradicions contingudes en el Talmud. Les normes que han de seguir els jueus són 613, la majoria contingudes en el Levític,  I aquí m’aturo perquè podria ficar la pota i dir coses que no són, especialment perquè fer un resumen del judaisme i de la història d’Israel no és una tasca fàcil.

En tot cas els que arribem a Terra Santa ens adonem de les moltes coses que desconeixem. El nostre guia, jueu, un noi espavilat que entre explicació i explicació ens llegeix algun text de la Bíblia —especialment de l’Antic Testament— ens va dir sense embuts que ara s’està discutint el paper que fan a la societat actual els jueus ortodoxos i ultraortodoxos. És dediquen especialment a estudis bíblics, i a procrear, no fan res més, i viuen de les aportacions de l’Estat. Per definir-ho més bé, els anomenava com a paràsits. Queda clar viuen a costelles —impostos— dels altres i la seva “aportació” era força discutida.

Com que vam estar vuit dies a Terra Santa, ens tocava un sabbath a l’hotel i a la ciutat de Jerusalem. És el que exposava amb ironia el film: Pas question le samedi. Nosaltres només vam veure i patir petites qüestions derivades del sabbath. Per exemple al nostre hotel a l’ascensor hi havia un rètol que deia: “fa parada en tots els pisos de forma automàtica”. És a dir, ens estalviaven l’esforç de pitjar el botó. O bé la cafetera la tenien desendollada perquè no es podia usar l’electricitat (?), l’esmorzar estava composat de les sobres del sopar anterior, i coses per l’estil, res acabat de preparar. En l’únic que aquests jueus no havien pensat era en deixar de cobrar per un servei que no l’oferien al 100%, però això es veu que els seus llibres de normes no ho deia. En definitiva que si qualificaven de paràsits als seus conciutadans ultraortodoxos també caldria que en un percentatge petit, s’ho s’apliquessin. Altres petites històries del sabbath van ser que en alguns llocs, com per exemple en el Mur de les lamentacions no es podien fer fotografies el dia que hi vam anar, o que no hi havia alguns serveis per ser el dia que érem.

Val a dir que alguns dels dubtes de què passa a l’Orient Mitjà, i què passa en el conflicte àrab-israelià, són dubtes que persisteixen tot i la voluntat per les parts d’endolcir les relacions i rebaixar tensions, però també hem de dir que no hem vist res de la franja de Gaza i que el mur que separa Israel de Palestina, només l’hem vist a Betlem. No sembla gens clar que les declaracions de Nethanyahu consagrant Israel com a nació-estat jueva ajudi gens ni mica, ni tampoc el fet que Trump hagi traslladat l’ambaixada dels Estats Units a la ciutat de Jerusalem trencant l’acord que hi havia sobre l’administració i convivència en aquesta ciutat. Tampoc queda gens clar com s’està actuant respecte a les ocupacions de terra per part de colons jueus, ni si tenen algun futur el no reconeixement mutu com estat independent de Palestina i Israel, que alguns pacifistes com Amos Oz preconitza com un fet que necessàriament s’ha de produir i com més tard arribi molt pitjor pels danys generats. Val a dir que els genis que van dibuixar els dos països, i segurament tots els de l'Orient Mitjà —els anglesos—, van fer una feina ben galdosa, només cal veure com ha quedat el mapa d'aquesta zona. Avui la situació és ben difícil, una franja de Gaza, que diuen és més una presó que altra cosa, la Cisjordània, sense comunicació amb l’altre territori i sense sortida al mar, les ciutats a l’interior del que és Israel, estan en un règim ben curiós i amb equilibris que són insostenibles, una administració sota l’Autoritat Palestina, però algunes ciutats amb policia israeliana. Total un embolic. 
Crida l'atenció veure cases que semblen inacabades, on s'habiten les plantes baixes i les superiors mostren les continuacions de les vigues i l'estructura. L'explicació és perquè tenen el costum de quan es casen els fills, fan un pis sobre el mateix edifici, la qual cosa dona una sensació de provisionalitat.

Sobre la llengua, l’hebreu, no hi ha discussió. És la llengua per a comunicar-se, per a informar, per a tot. Això sí, en anglès pots sobreviure perfectament perquè israelites i palestins coneixen llengües especialment degut als països d’origen i a l’autèntica invasió de pelegrins i turistes.

Estem en el país dels busos. El guia ens explica quines són les fonts de riquesa més importants del país: la tecnologia, el tallat de diamants i desprès segurament el turisme que està creixent de forma espectacular. La producció de dàtils també compta. Del turisme-pelegrinatge venia a dir que en un any ha passat dels tres als quatre milions de visitants. El que es visualitza és que tot funciona en base a autobusos que circulen com si fossin cotxes esportius, que maniobren amb una gran perícia i que els posen a disposició dels passatgers, anant-los a buscar on calgui i esperant que acabin les visites. Un servei espectacular.

Ens va impactar que la barreja de turisme peregrinació fos tan fàcil. El nostre petit grup va ser absorbit per uns evangelistes metodistes de Pennsilvània, que vivien en aquests estat però de procedència sud-americana. Hi havia varis pastors, però la jefa era una pastora que ja coneixia Terra Santa, que com tants d’altres dels seus correligionaris hi havia estat més d’una vegada, i sabia tot el que calia dels monuments i de les cites bíbliques. En tot cas bona gent, amb alguns tics. Per exemple em sembla que quan vam anar a veure la casa de Pere, no van voler baixar de l’autocar, perquè això no estava en el seu ideari. En fi com a bons sud-americans ens van explicar la seva vida i miracles, dels fills que tenien, dels nets, de si estaven separats de la seva parella, etc. El que sí hem de reconèixer que són gent amb fe, amb molta fe, i ganes d’expressar-la, cantant, ballant o de la forma que calgui.

Passem a un altre capítol: el menjar. Poca diferència amb els plats que cuinen els àrabs, segurament tots venen del mateix lloc, del desert, i els menjars han conservat aquest origen i aquestes tradicions. El pa sí que era bo i diferent del d’aquí. És aquell pa rodó, aixafat —pita— i partit per la meitat per poder farcir-lo de diferents menges, verdures, carn —poca— i salses. Beguda, aigua o algunes vegades cervesa i para de comptar.

La moneda. A Israel la moneda és el NIS (New Israel Sheqel), però més o menys accepten els dòlars americans i l’euro. Les targes de crèdit funcionen perfectament a tot arreu, amb els excepcions que ja comentaré de quan canviem de zona i anem a ciutats palestines, on bàsicament ni et fan factura ni accepten targetes de crèdit (que potser tampoc els donaríem). L’Agència corresponsal CTO sempre que podia ens portava a dinar a ciutats palestines, on ben segur que tot era més barat i potser de pitjor qualitat. El que sap greu és que no devíem tastar el veritable menjar d’aquelles terres, sinó que devien ser com una espècie de fast food oriental.

El temps. Vam tenir bons dies. D’arribada a Tel Aviv calor que va durar fins a l’arribada a Jerusalem. Més endavant a Natzareth potser nits fresques i dies calorosos, i només quan vam arribar a Jerusalem vam descobrir un altre clima. Segurament les muntanyes, el estar més a l’interior o el que sigui, la fresca va deixar-se sentir.

Impressions: algunes grans ciutats amb barris nous i cuidats, però la resta més aviat et recorden les casetes dels nostres pessebres. La neteja no és el seu fort. Els carrers i les botigues típicament orientals, és a dir, atapeïdes i sense gaire ordre ni polidesa. De totes maneres i deixant a banda les grans ciutats com Tel Aviv i Jerusalem, on hi ha una mica de tot, les altres ciutats i pobles que hem vist tenen una homogeneïtat visual que queda força bé, i repeteixo, com segurament en molts altres països de l’Orient.

Necessitats peremptòries. El guia, veient el personal, ens fa oferiments que mai no rebutgem d’utilitzar els serveis —és a dir, afluixar la bufeta—. La realitat és que es transforma en una obsessió, pixem com a conills, i això ens permet viatjar de forma relaxada, això sí, fent moltes parades i perden força temps. I els lavabos...xau, xau... ni molt bruts ni nets, excepte els llocs on pagaves on llavors la netedat era més visible.

Dia 22 d’octubre

La destinació a Israel és complicada i ens recomanen que estem a l’aeroport amb més antelació de l’habitual per embarcar. De totes maneres per a nosaltres les gestions d’embarcament, facturació, etc. són amigables, fins i tot alguns empleats de El AL fan una mica de conya. Les preguntes de per què, motius, continguts, com aquells tan ridículs de si portem armes  i si hem fet nosaltres l’equipatge i altres són tan fàcils de contestar com absurdes de fer-les.

Ens esperava un avió dels grans, tres seients, quatre i tres. El vol plàcid i fins i tot fan un extra i ens donen alguna cosa per a entretenir la gana. Tastem les delícies orientals o alguna cosa que s’hi assembla: verdura, cous-cous, pollastre... Tres hores i escaig i ja estem a Tel Aviv. Passem el control i ens donen una targeta blava quina finalitat sembla ser per no marcar el nostre passaport i deixar constància per el cas que decidíssim anar a un país àrab. O també perquè es refien més dels seus controls que no pas del nostre passaport. Ens rep un home amb un cartell. Ens traspassa a una altra persona i finalment encara un altre, el xofer del bus que ens ha de dur a l’hotel.

Una mica desorientats. No sabem si tenim sopar inclòs encara que aviat es resolt: no. Tampoc sabem si vindrà algú a recollir-nos demà i a quina hora. Truquem al telèfon d’incidències i ens donen totes les explicacions.

Per tant sortim al carrer i a prop de l’hotel entrem en una espècie de fast food on només tenen hamburgueses i cervesa. Ens va bé. Ens serveixen amb ganes i el que ens donen és bo. Paguem i ens informen que cal donar propina (entre un 10% i un 15%, o si més no és el que ells diuen). Més endavant ens diu el guia que quan anem a un menú ja diguem contractat, la propina no és obligatòria, encara que en alguns llocs ens la van demanar.

Dia 23 octubre

Es presenta un dia llarg. Tenim moltes coses en el programa. Comencem per la visita a Jaffa. Segons els relats bíblics és una de les ciutats més antigues de l’entorn i per tant, del món. Per allí van passar els hicsos, els assiris, els egipcis que ja 1.500 anys a.C. van conquerir la ciutat. El port, segurament un dels més antics del món, va ser important en l’època del croats, època en la que els cristians que s’avorrien i no sabien què fer es dedicaven a guerrejar per reconquerir els llocs Sants. La seva decadència va començar quan Herodes el Gran va fer construir Cesarea, més al nord. En el moment de la partició entre Israel i Palestina l’ONU va decidir que Jaffa seria una ciutat palestina, però els israelites la van incorporar per la força que seria de l’Estat d’Israel.

Arribem a Jaffa i ens aturem per veure una escultura —que no val res— d’una balena. Seguim fins a la casa de Simó l’adober, que es veu que va ser una casa on es va allotjar Pere. Avui per ser una casa particular no es visita. Seguim per uns grans jardins sobre el mar. Una mica lluny veiem una església amb  una pedra a la teulada, ho devien explicar però no recordo el seu significat. Vistes sobre la platja de Tel Aviv i ja de camí cap a Cesarea passem per la plaça Itzhak Rabin, el president israelià que va ser assassinat quan la conferència de Pau d’Oslo. La ciutat de Tel Aviv és la més gran d’Israel (1.600.000) fundada el 1909 tenia uns 250 habitants, el 1926 ja eren 40.000, i hores d’ara el més de 1,5 milions. Ens parlen de la intervenció dels arquitectes jueus provinents d’Europa, que van importar el modernisme, Bauhaus, Le Corbusier, tot i que el que vam veure sense baixar de l’autocar no eren més que cases més aviat una mica rònegues i sense cap gràcia. Però de cap manera podem dir que hem vist Tel Aviv.

Abans d’arribar a Cesarea veiem una central elèctrica, que funciona amb carbó, ben segur pel preu del carbó que els deuen dur d’algun altre lloc perquè Israel no en té de carbó. La justificació és que la reconversió la faran de mica en mica ja que d’aquest central en depenen moltes famílies. No sembla que el país estigui gaire preocupat per les qüestions ecològiques. Pel que fa a l’aigua un 30% de tota l’aigua del país prové del mar de Galilea, la qual cosa no lliga amb el que ens va explicar un altre guia (La Masada) en que els seus comptes eren que el 80% de l’aigua s’extreia del mar Mediterrani, amb dessaladores, que com tots sabem utilitzen energia d’una forma important.

Arribem a Cesarea, una ciutat que va ser la capital de Judea en temps del rei Herodes. L’època del seu esplendor. Un gran port i molta activitat en l’època dels romans. La tensió amb els jueus va arribar a cotes molt altes i a l’amfiteatre els romans es divertien matant jueus, en xifres de 2000, i 2.500 més al final de la primera guerra judaica. La ciutat va passar de ma en ma, primer els cristians amb els croats que en la seva conquesta van assassinar pràcticament a tota la població i van rescatar el Sant Grial (actualment a l’església de Sant Llorenç a Gènova), després els àrabs amb Saladí, més tard Ricard Cor de Lleó, el Soldà El-Malik, Lluis IX rei de França, fins quedar abandonada i en runes, que és la situació actual.

Abans d’entrar a visitar les restes romanes veiem la Cesarea Experience, una pel·lícula curta que t’explica totes aquestes coses. La sala on es projecta aquest reportatge una espècie de Cinema Paradiso.

Visitem el teatre romà, restaurat. Sortim després a visitar les restes romanes. En aquest entorn una de les viatgeres va tenir una lesió que la va deixar pràcticament impossibilitada per caminar. Era del grup dels evangelistes i la noia en qüestió tenia un sobrepès més que notable, per la qual cosa mantenir-la caminant resultava una tasca ben difícil. Els seus amics i correligionaris primer van intentar fer una crida a Déu, unes oracions, esperant que Déu procedís a solucionar aquest problema. La veritat és que això no va ocórrer, segurament Déu devia estar ocupat en casos més importants, i per aquells entorns no vam trobar cap metge que pogués certificar de forma humana quin era el seu mal. La noia era ben animosa i no volia perdre’s cap de les visites que havíem de fer a Terra Santa, i a peu coix, amb cadira de rodes o fent petits salts, pràcticament va seguir tot el viatge. A continuació tornem al bus donem un cop d’ull a l’aqüeducte al costat del mar, i emprenem ruta cap a Acre, per fer la visita i dinar.

Arribem a Acre (Akko) i ens porten a dinar en un restaurant una mica rònec. Després, el que interessa, la visita a la fortalesa. La ciutat Antigua està rodejada de unes muralles magnífiques. La fortalesa està construïda arran del mar i amb uns grans patis, sales i torres per diverses funcions. La ciutadella (la part de la fortalesa per defensar i/o controlar la ciutat) és l’edifici més espectacular de tot el conjunt. Sota l’Acre del Segle XVIII s’amaga una altra ciutat, enterrada sota la sorra i les runes, la ciutat dels croats que s’ha mantingut en bones condicions gràcies a aquest fet. El 1954 van començar les excavacions i va sortir a la llum el monumental conjunt de l’Ordre dels Cavallers de Sant Joan, o sigui els Cavallers Hospitalaris.

Anem de tornada. Passem per Haifa per veure —sense baixar de l’autocar— els Jardins Perses i el Temple Bahai —una religió monoteista escindida del islam— que només es pot veure des de fora, i en el nostre cas des de l’autocar. Després, pugem a la muntanya del Carmel, des d’on es veu una vista magnífica de Haiffa i de la seva pol·lució deguda a les indústries químiques.

Seguim fins a Nazareth. Adrian, el guia, ens explica la singularitat de que els dipòsits de l’aigua que hi ha a totes les teulades de les cases, un són blancs i els altres són negres. Els blancs, són de una casa dels jueus, i els negres? També!. No! són de cases d’àrabs.

Hotel, A Nazareth, sopar i pugem al pis sisè, on hi ha una terrassa amb bar. Es tracta de fer-la petar una estona i prendre alguna cosa. El bar està tancat fins a les 9 i hem de fer alguna cosa per passar l’estona. Agafem uns vasos i algú treu una petaca on hi ha un digestif —whisky—. Al cap d’una estona arriba el cambrer i li expliquem el que fa el cas. Ampliem la comanda i tan amics.

A dormir que demà hi ha matines.

Dia 24 octubre

Visita dels llocs emblemàtics de la ciutat on va créixer Jesús, Nazareth. La Basílica de l’Anunciació és una basílica moderna, edificada sobre cinc altres esglésies. És moderna però no gaire afortunada. A més molt criticada pel cost que va tenir en un territori deprimit. En una espècie de soterrani hi ha unes eines que el guia ens diu que els treballs de fuster i el de ferrer, anaven plegats, i possiblement aquest va ser el “taller” de Josep.

Al costat mateix podem veure —no visitar— una altra església, la de Sant Josep. El guia diu que circula la brama que en aquesta església hi ha la tomba de Sant Josep, però que la comunitat que en te cura no ho reconeix. En tot cas, tot plegat una visita simbòlica, però no gaire emocionant.

Seguim cap a la muntanya de les benaurances —la del sermó de la muntanya—, a la que algunes persones sàvies han definit com el compendi més comprensible del cristianisme. Un passeig, amb unes fites on consta cadascuna de les benaurances, al final una església que pretén ser moderna, i uns jardins, des d’on es veu el mar de Galilea.

Anem a veure la Casa de Pere, una església no gaire bonica, i un camí que porta fins al mar de Galilea. Ens hi acostem per fer les fotos reglamentàries i pràcticament tornem al bus. Avui els nostres amics evangelistes no han volgut baixar en aquesta parada.

Anem a Tabgha, que és la ciutat on es concentren tres dels episodis miraculosos dels Evangelis: el ja conegut el sermó de la muntanya, la multiplicació dels pans i peixos i la pesca miraculosa. Ens porten en una turó enjardinat on hi ha les benaurances inscrites damunt unes pedres.

Cafarnaum, o Capernahum la ciutat on hi ha ruïnes romanes i el que queda de la Sinagoga. És una ciutat situada a més de 200 metres sota el nivell del mar, i fins el segle XIX no es van iniciar els treballs arqueològics per a recuperar algunes de les coses importants d’aquesta ciutat avui en ruïnes.

També enganxat a les ruïnes hi ha la Casa de Sant Pere, damunt la qual s’ha construït una església moderna, i en el centre es pot veure el que resta d’aquesta casa de San Pere (res a veure amb la que havíem vist feia poca estona).

Visitem l’església dels pans i els peixos. El guia ens llegeix l’evangeli corresponen en el que Jesús va donar de menjar a 5.000 homes, a més de dones i nens. Una redacció una mica estranya: a més de dones i nens? És que no compten?

I per acabar la jornada ens porten a veure una fàbrica on es tallen els diamants. Ens fan una breu explicació de en què consisteix la talla, i passem a veure la sala de vendes, que diria en van fer poques. Hem de suposar que aquesta visita està introduïda amb calçador per la multinacional dels diamants.

 Cap a l’hotel, primer fer unes fotos de la posta de sol des de la terrassa i després a sopar i dormir.

Dia 25 d’octubre

Deixem Nazareth i anem cap a Tiberíades on tal com havíem convingut el dia anterior. Pel camí veiem el camp de Galilea; deu ser de les zones més cultivades d’Israel. Ens embarcarem per fer un passeig com va fer Jesús fa dos mil anys en el llac de Tiberíades. Ens van rebre a la barca amb música marxosa, això sí, de contingut religiós. Un passeig distret i amb significat històric i bíblic. El dia és una mica rúfol però els passatgers quedem satisfets. No recordo com va anar el dinar però és un dels llocs més barat de tots els que hem fet. Seguidament anem a Yardenit una espècie de ressort preparat per batejar la gent a tota màquina i per immersió en la mítica aigua del riu Jordà. Al costat mateix hi ha un kibbutz o el que resta del que havia sigut els kibbutz, perquè és un model que no ha subsistit fins als nostres dies. És un punt més aviat al començament del riu Jordà, vull dir abans d’entrar a la Mar Morta o de assecar-se de forma absoluta. Túniques blanques, i vestit de bany a sota. Ens proposen el re-bateig a les aigües del Jordà. Com portem dins el viatge a pastors i pastores evangelistes, no hi ha problema, i aquests/tes oficien. No tothom es rebateja, entre altres coses perquè és per immersió i això comporta una sèrie de petites dificultats materials quan a canviar-se de roba, assecar-se, etc. Els que es van re-batejar van quedar ben contents i fins i tot alguns deien que després del re-bateig notaven alguna cosa amb la que se sentien millor. Alguns ens ho miràvem a distància, sense implicar-nos del tot, i altres, especialment els evangelistes, que diria es van sucar tots al riu, s’ho agafaven amb una fe extraordinària. És el que té estar en aquests llocs emblemàtics. Segurament no gaire lluny d’aquí i a l’altra riba del riu, i ja dins de Jordània, hi ha el lloc on San Joan Evangelista va batejar a Jesús.

Val a dir que l’aigua del riu Jordà no és una aigua cristal·lina, més aviat té un color una mica verdós, bonic, i que inspira confiança, però està clar que el riu recull moltes coses pel camí, i no totes agradables. També dins l’ambient de confiança hi havia per tota aquella zona una sèrie de peixots —alguns de mida respectable—que pul·lulaven entre els nous batejats.

Continuem cap a Beit Shean, on veiem unes ruïnes importants. La veritat és que molts de nosaltres no n’havíem sentit a parlar mai d’aquest lloc. També es tracta d’una ciutat molt antiga, parlem de milers d’anys, i degut a que estava situada en una ruta comercial va tenir un fort desenvolupament. Ara es pot visitar una bona part reconstruïda. Els banys, on expliquen el funcionament per via d’unes peces de ceràmica que recullen la calor, la retenen i la transmeten. Hi havia tres sales, una de calor, l’altra d’ambient, i l’altra per refredar-se. Veiem els carrers romans, els Cardo i el Documani. Columnes caigudes que han quedat tal qual per deixar constància que havien sofert els efectes d’un terratrèmol. Una gran filera de columnes, i a dalt d’una muntanya propera, un arbre que ens deien que s’hi havia filmat la pel·lícula dels Monty Python, no queda massa clar que sigui cert. Visita a les latrines romanes, un lloc de repòs i de xerrada amical, comunitària i de totes les altres coses que es fan en aquest entorn. I finalment el teatre romà, del que resten només les files més baixes originals, la resta està reconstruït.

I ja gairebé de camí cap a la destinació final: Jerusalem. El camí passa pel desert de Judea i ben a prop de la frontera amb Jordània. Veiem en ple desert i a prop de la carretera la barrera filferrada que separa els dos estats. Ens aturem en un poblet petit on només hi ha quatre botigues i unes muntanyes importants. Només recordo que al baixar de l’autocar ens van donar un dàtil, que és de la collita. Quan arribem a Jericó el guia ens fa veure un cartell a l’entrada de la ciutat que diu que aquesta és una ciutat palestina, concretament de la Cisjordània, i que els jueus no estan autoritzats a entrar-hi. Així i tot entrem en autocar al centre de la ciutat només per veure l’arbre centenari al costat mateix de la carretera, el Sicòmor de Zaqueu, aquell comerciant baixet que segons el Nou Testament es va enfilar a aquest arbre per veure a Jesús que predicava, i Jesús el va cridar i li va dir que s’allotjaria a casa seva. Està mig fosc i gairebé ni el veiem l’arbre i el xofer no es vol aturar per fer un espectacle de gent fent una fotografia a un arbre en un territori en el que no sabem si som benvinguts.

És precisament a Jericó on hi ha la Muntanya de les Temptacions, on el diable va voler temptar a Jesús.

Seguim doncs fins a Jerusalem. Adrian ens vol donar una sorpresa i just arribar a Jerusalem enfilem cap un turó on hi ha la Universitat de Jerusalem i es divisa una vista ben bonica de la ciutat de nit.

Els nostres viatgers evangelistes han preparat un petit acte d’arribada a Jerusalem. Unes oracions i una celebració amb un tast de vi i pa àzim que ells duien. Fa un fred que pela i ja no hi estem acostumats. Jerusalem té un clima diferent. Pugem a l’autocar i anem repartint el personal entre diferents hotels. A nosaltres ens deixen a  l’últim hotel, amb el que ens passegem, tan si vols com si no, una hora més fins arribar. Serà una constant de tots els dies que estarem a Jerusalem. Menys mal que algú ha trucat a l’hotel i ens donaran sopar. Bé, paciència.

Dia 26 d’octubre

Després de la recollida de passatgers (un parell d’hores) anem cap a les afores de la ciutat. Visitem una maqueta gegant que mostra la ciutat vella i sobre aquesta maqueta el guia ens fa les explicacions oportunes.

A continuació anem cap al Santuari del Llibre del Museu d’Israel, un edifici singular fet expressament per mostrar els rotlles trobats prop de la Mar Morta (Qumram). Es tracta d’una col·lecció de milers de fragments de més de 900 manuscrits trobats relativament recentment (1947-1956) prop de la ciutat de Qumram. Els textos estan escrits principalment en

hebreu, però també arameu i grec. La majoria dels manuscrits es poden datar entre el 200 aC i el  66 dC, bàsicament són textos de l’Antic Testament, i van ser amagats en coves arran de les revoltes dels jueus contra els romans. Estan exposades unes còpies en un edifici singular en que es veuen aquestes filigranes cal·ligràfiques que sorprenen per la seva pulcritud.

Per l’estat hebreu la importància d’aquests escrits és absoluta, ja que representen els textos més antics que demostren i documenten la presència hebrea a Palestina fa vint segles, base sobre al que l’estat d’Israel justifica la seva existència i el seu dret diví a ocupar les terres que Déu va regalar al poble hebreu. Ja hi som doncs amb la discussió de qui va arribar primer.

Aquests escrits semblen demostrar que els evangelistes van aprofitar textos contemporanis essenis (com ara aquests de Qumram) per explicar determinats passatges del Nou Testament, o introduir conceptes clau que el cristianisme farà seus com ara el bateig, la Nova Aliança, la caritat i l’amor fraternal, rebuig a la riquesa material i ascetisme, la denúncia dels fariseus, l’arribada del fill de Déu.

Continuem cap a Ein Karem per visitar el Santuari de San Joan Bautista. La tradició diu que Maria va visitar la seva cosina Isabel, casada amb Zacaries un sacerdot del temple de Jerusalem. Va ser quan l’àngel Gabriel va anunciar l’embaràs d’Isabel, del fill que havia de ser Joan, que es va conèixer com el Baptista.

L’església està construïda en el lloc de la casa de Zacaries i Isabel, i en el pati exterior hi ha una reixa que delimita la propietat franciscana. En uns plafons a la paret i en diversos idiomes hi ha el Benedictus (Lucas1.68-79).

Memorial Yad Vashem, suposa també una visita necessària per retenir en la memòria l’Holocaust, el genocidi que els nazis van aplicar a gitanos, polonesos i sobretot a jueus, que en nombre de més de 6 milions van assassinar en els camps d’extermini durant la Segona Guerra mundial.

Es tracta d’un edifici triangular on es mostra fotografies, vídeos, textos, documents i objectes que ordenadament, per èpoques i per països mostren la grau crueltat que va significar aquests genocidi comés pels nazis. És una de les institucions més importants que vetlla pel record de l’extermini massiu de jueus, així com una funció investigadora i de pedagogia social. Impressionant.

La propera destinació és Betlem. Anem a un territori de la Cisjordània administrat d’aquella manera tan complicada que classifica els territoris en A, B i C, i per primera vegada veiem la muralla que han construït els jueus per a protegir-se dels atacs terroristes, o això és el que diuen. Entrem per una “frontera” que en prou feines veiem. El guia ens diu que no fem fotografies, perquè els soldats ens podrien parar l’autocar i revisar totes les maquines de fotografiar i els mòbils.

Anem a dinar en territori palestí, el que vol dir més modèstia i menys impostos. En acabat, davant la persistent insistència ens fem una foto de grup (amb els nostres amics evangelistes). Avui, per necessitats logístiques, tenim a més de l’Adrian, un altre guia, palestí, un tio que sembla xarmant.

Església de la Nativitat i cova del naixement.La Basílica de la Nativitat a Belem és una de les esglésies més antigues operant de forma contínua del món. L'estructura està construïda sobre la cova que la tradició marca com el lloc de la Nativitat de Jesús, considerada sagrada. És el primer indret Patrimoni de la Humanitat de la Unesco de Palestina des del 2012.

L'emperador Constantí va fer construir una gran basílica sobre la gruta: va ser consagrada l'any 339. En la cerimònia hi havia santa Elena, que havia impulsat decididament aquesta empresa.

L'església és administrada per l'església romànica, grega ortodoxa i armènia apostòlica de forma conjunta, que com es pot intuir, deu ser una de les fórmules més pràctiques per administrar. Així la cova, d’escassos quatre metres quadrats, està administrat per aquestes tres comunitats religioses.

La porta d’entrada té una alçada que no arriba al metre i mig. És per recordar el sentit de la humilitat, ja que ens hem d’ajupir i la que et descuides el cop d cap a la pedra mil·lenària està assegurat. En tot cas tan prompte entrem a la basílica ens adonem que hi ha una cua més que respectable que el guia ens diu que serà de dues hores, per entrar a la cova del naixement de Jesús.. Bé, som aquí i no desistim. Afortunadament no dura tant de temps però Déu ni do. Aconseguim entrar a la Cova. Empentes, bloqueig d’altres grups i entrem. Es veu clarament els efectes d’una administració compartida. En tot cas, t’has de concentrar en pensar en el lloc on ets, perquè altrament podria passar desapercebut. El lloc del naixement de Jesús, amb un retaule al damunt que ho exemplifica. El retaule dels reis mags davant del pessebre, gent agenollada besant objectes i allargant les cues, una cova en la que no hi cabien més de 6 persones. Uns segons, potser minuts a la Cova i sortida per l’altra escala.

Dia 27 d’octubre

Avui anem cap a la Muntanya de les Oliveres, Getsemaní, l’Hort de les oliveres, la Basílica de l’Agonia. Una vista sobre la ciutat vella de Jerusalem on el guia s’esplaia donant tot tipus d’informació, sobre les muralles, sobre els temples, sobre la basílica de la Roca que no veurem, perquè resulta que no es pot visitar si no és amb moltes complicacions. Què hi farem! Però no deixa de ser una llàstima que una de les icones de Jerusalem no la puguem veure. És un temple islàmic situat a Jerusalem, al centre de la muntanya del Temple. Va ser construït entre els anys 687 i 691 pel novè califa Abd-al-Màlic ibn Marwan. Sense canvis essencials durant més de tretze segles, és un dels llocs més representatius de la ciutat.

Els musulmans creuen que la roca que es troba al centre de la cúpula és el punt des del qual Mahoma va ascendir de manera miraculosa al cel per reunir-se amb Déu, acompanyat per l'àngel Gabriel (Làylat at-Miraj). És un lloc sagrat per als musulmans.

Els jueus, que l'anomenen Kipat Hasela (כיפת הסלע), afirmen que aquest lloc va ser on Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac per ordre d'Elohim. És també l'indret  on Jacob va veure l'escala cap el cel, i el lloc on es trobava el temple de Jerusalem. Altres tradicions jueves diuen que és el punt on es va posar la primera pedra per a construir el món. L'islam recull també la tradició del sacrifici d'Abraham, encara que en aquesta tradició el fill no era Isaac, sinó el primogènit, Ismael. No cal recordar que la Bíblia és una font històrica de primer ordre, potser l’única que explica els fets que van ocórrer en aquestes terres, però tampoc hi ha cap dubte que moltes d’aquestes històries són més tradicions que no pas el reflex del que va passar en aquella època.

Anem cap la Muntanya de les Oliveres, i el  panorama de la ciutat emmurallada. La Muntanya de les Oliveres (de més de 800 m) està a l’est de Jerusalem i separa la ciutat del desert de Judà i des d’aquí comença a davallar cap a la Mar Morta i cap a la muntanya de Sió. Des d’aquest darrer lloc es va dirigir Jesús a Getsemaní després de l’últim Sopar.

Les oliveres que des de fa mil·lennis creixen en aquesta muntanya li han donat el nom. Son unes oliveres magnífiques, que tindran com a molt mil anys, així doncs, perquè aquest nom i com han sobreviscut tant temps fins als nostres dies? No deixa de ser una incògnita de les moltes que barregen la història amb la llegenda.

La constant presència de Jesús en la Muntanya de les Oliveres ha fet que sigui un dels llocs més venerats de la cristiandat. Entre els records hi ha referències a: l’ensenyament del parenostre, el plor sobre Jerusalem, l’aclamació a l’entrada a Jerusalem a lloms d’un pollí, l’oració en l’hort de Getsemaní i el seu, l’ascensió al cel.

La Basílica de Getsemaní o Basílica de l’Agonia, situada en la Muntanya de les Oliveres de Jerusalem, al costat de l'hort de Getsemaní. En el seu interior es troba la roca a on, segons la tradició, Jesús va resar la nit del seu arrest, després de celebrar el darrer sopar. És una església d’estil bizantí amb uns mosaics ben bonics. 

Mur de les lamentacions, per la porta de l’Oest. Avui un plat fort, el Mur de les lamentacions. Ens anem acostant per uns carrerons creuant-nos amb els jueus ultra-ortodoxos que van per feina, caminen de pressa com si anessin a algun lloc, possiblement a la Muralla, a resar les oracions en el dia més important per a ells i no ens atrevim a fer-los fotos de cara. Finalment estem tot el més a prop que ens permeten de l’Esplanada de les Mesquites. El guia ens adverteix que avui és sabbath i que les condicions pels visitants són diferents dels altres dies. No es poden fer fotografies (els altres dies sí). Potser en compensació avui no hi ha molta gent. L’entrada per homes i dones és diferent i estan separades per zones. No he trobat al Levític la norma que ho estableix, però com en totes les organitzacions sempre hi ha algú que se les inventa. Els homes, com sempre, vam tenir més privilegis, entre altres poder entrar en una sinagoga que està dintre el mateix mur, on els jueus estaven pregant. Resulta il·lustratiu veure com preguen aquesta gent, com es passen hores i hores llegint llibres d’oracions —més que no pas la Bíblia o el Torà—. Són imatges que et queden a la retina i no pas precisament per incrementar la fe. Dins d’aquesta sinagoga es veu com la Muralla s’endinsa sota terra ben bé 7 o 8 metres.

Ens acostem fins al mur. És el lloc per deman

ar alguna cosa a Déu, i nosaltres demanem diverses coses, entre elles que a veure si d’una vegada els jueus i els palestins troben la pau.

Sortim d’aquest lloc on més d’una vegada hi ha hagut conflictes violents. No és veuen vigilants de l’ordre i seguretat.

El Mur de les Lamentacions (en hebreu, הַכֹּתֶל הַמַעֲרָבִי, Hakótel Hama'araví) és un mur de contenció, l'últim vestigi del Segon Temple de Jerusalem, l'edifici més sagrat del judaisme. Les restes que encara queden daten de l'època d'Herodes el Gran, qui ordenà construir grans murs al voltant del Mont del Temple o Esplanada de les Mesquites, que foren acabades pel seu net Herodes II Agripa. i destruïdes en gran part després del setge de Jerusalem de la Primera Guerra Judeoromana.

Actualment és un lloc de devoció dels creients jueus. Els jueus van al mur de les lamentacions, escriuen un desig o un perdó i l'entaforen entre les seves escletxes perquè es faci realitat.

El Primer Temple de Salomó fou construït el segle X aC. I destruït pels babilonis. El Segon Temple fou construït l'any 536 aC a la tornada de l'Exili de Babilònia, i tornat a destruir pels romans l'any 70 dC, durant la Gran Revolta Jueva. De tal manera, cada temple es va mantenir en peu per uns 400 anys.

D'acord amb la història, quan les legions de l'emperador Vespasià van destruir el temple, només una part del mur exterior va quedar en peu. El llavors general Titus va deixar aquest mur perquè els jueus tinguessin l'amarg record que Roma havia vençut Judea (d'aquí el nom de Mur de les Lamentacions). Els jueus, però, ho van atribuir a una promesa feta per Déu, segons la qual sempre quedaria en peu almenys una part del sagrat temple com a símbol de la seva aliança perpètua amb el poble jueu. Els jueus han pregat davant d'aquest mur durant els últims dos mil anys, creient que aquest és el lloc accessible més sagrat de la Terra, ja que no poden accedir a l'interior de l'Esplanada de les Mesquites, que seria el més sagrat de tots. En tot cas, les oracions hebraiques enfront del mur no es limiten a les lamentacions. Es llegeix el llibre dels Salms i es realitzen cerimònies de Bar Mitsvà. Lloances i peticions (orals i escrites) són comuns i contínues.

Comunament enfront d'ell es lamenta la destrucció de la ciutat i la dispersió del poble hebreu, sent el divendres un dia d'especial intensitat. La tradició d'introduir un petit paper amb una pregària entre les escletxes del mur té diversos segles d'antiguitat. Entre els resos dels jueus s'inclouen les fervents súpliques a Déu perquè torni a la terra d'Israel, el retorn de tots els exiliats jueus, la reconstrucció del temple (el tercer), i l'arribada de l'era messiànica amb la vinguda del messies jueu.

El Mur de les Lamentacions és sagrat per als jueus a causa que és una de les poques parts que van quedar en peu després que el santorum o Sant Santuari, el sector més sagrat del Temple al qual només podia accedir el Summe Sacerdot un cop l'any. A diferència del Mur Oriental i el Mur Sud, el Mur Occidental va esdevenir el lloc tradicional d'oració.

La Via Dolorosa, és un recorregut per la Ciutat Vella que rememora l’itinerari que segurament va seguir Jesús carregat amb la Creu camí de la crucifixió. Hi ha marcades les quinze estacions del viacrucis i algunes d’aquestes estacions estan dintre l’Església del Sepulcre, un dels punts més rellevants de pelegrinatge.

L’Església Sant Sepulcre, és una estructura arquitectònica religiosa situada en un lloc anomenat Gòlgota (de l'arameu Golgotha, "calavera"), on segons els Evangelis s'esdevingué la crucifixió de Crist. Està ubicada dins de la ciutat vella de Jerusalem, a la línia de confluència entre la Jerusalem oriental (àrab) i l'occidental (jueva). Hi ha soterrats alguns dels reis cristians que van regnar a Jerusalem entre 1100 i 1186. Balduí I, Balduí II, Balduí III, Balduí IV i Balduí V. En aquella època per ser rei es veu que t’havies de dir Balduí.

El lloc del Sant Sepulcre, originàriament la tomba buida de Jesús, va ser sempre venerada pels cristians.

L'evidència arqueològica de la seva existència es remunta al segle II. Al 135, l'exèrcit romà va suprimir la llarga revolta de Bar Kokhebà (132-135). Per castigar els jueus, l'emperador Adrià va ordenar la destrucció de Jerusalem, fent arrasar també els llocs més sagrats per als hebreus. Jerusalem va ser reconstruït com a Aelia -Capitolina, i en els llocs sagrats es van erigir temples pagans. Els romans van construir un temple dedicat a la deesa Venus damunt del lloc on es creia que estava la tomba de Crist.

Al Concili de Nicea l'any 325, el bisbe Macari I de Jerusalem, va demanar a l'emperador  Constantí el Gran que manés destruir els temples pagans de la Terra Santa. Constantí va ordenar que el lloc sagrat fos excavat i tret novament a la llum (325-326) i va encarregar a Macari la construcció d'una església al mateix lloc. L'edifici va ser conegut com la «Basílica de Constantí». Les destruccions i reconstruccions han sigut una constant. Amb moltes etapes prèvies, el 1009 va ser totalment destruït. Reconstruïda després en temps dels croats, i pels franciscans en 1555 i finalment una gran restauració el 1959.

En tot cas aquest temple és impressionant. És grandiós, molt alt, i una mica estrany, no diré tenebrós però si poc festiu, suposo com correspon al fet que commemora. No vam fer la cua requerida per visitar el sepulcre, però si van poder veure’l parcialment a través d’un forat que et permet aquesta visió si entrés tot el cos en un forat que hi ha a la paret contigua.

Abadia dormició, L’Abadia de Hagia María a Sió es una abadia benedictina a prop de les muralles de de la porta de Sió. Es troba en el lloc on segons la tradició va tenir lloc la Dormició de la Verge Maria (Assumpció).

El Cenacle, és l’estança on Jesús celebrà la Cena -el darrer sopar- amb els apòstols. També es va identificar amb el lloc on els apòstols reberen l’Esperit Sant el dia de Pentecosta. Al s XIV el Cenacle (destruït i reedificat diverses vegades) fou reconstruït en estil gòtic per Robert d’Anjou, rei de Nàpols, i confiat als franciscans. Al s XVI, a causa de la creença que allà hi havia la tomba de David, passà als musulmans, fins als temps moderns, que deixà d’ésser lloc de culte i adquirí un estatut especial.

Dia 28 d’octubre

Massada i mar Morta. Tenim un nou guia, el Sergio, que ens fa molt bones explicacions però que sembla que passa absolutament de si la colla segueix o no, de si algú es despista, i la puntualitat, sota la seva batuta ha afluixat una mica en perjudici de tots. Vam estar pendents de si es podia fer aquesta excursió, tota vegada que hi havia hagut unes tempestes d’aigua i sorra que en territori de Jordània que havien provocat vint morts. Ens diuen que avui no hi ha cap problema.

El paisatge fins a Massada és formidable. Desert, amb poques concessions. Algunes plantacions que han forçar els seus habitants bé sigui de palmeres —dàtils— o alguna altra planta que no necessiti massa aigua. El desert, en aquesta zona, sempre ha sigut una constant, i no és que en base a centenars o milers d’anys s’hagi convertit en zona desèrtica, sempre ha sigut així.

Pel que fa a la Mar Morta, està en retrocés, en el sentit que en els darrers trenta anys ha retrocedit 30 metres el nivell de l’aigua (un cada any) que és un retrocés molt important i que segurament, si no s’intervé, ocasionarà algun canvi catastròfic a la zona. Ens parla dels plans per transvasar aigua del mediterrani o del Mar Roig, tota vegada que aquesta mar està 480 metres sota el nivell del mar, i no hauria de ser gaire difícil fer aquesta obra d’enginyeria. Per altra banda, explica que el 80% de l’aigual potable que s’utilitza a Israel prové de les dessaladores.

Passem vora la Mar Morta veiem uns forats a la vora del mar. Són els efectes de l’aigua dolça en contacte amb l’aigua del mar el que ocasiona aquests efectes. A tenir en compte pels banyistes que volen millorar el seu cutis a base de banys de mar.

Avui estem preocupats. Les llaminadures que ens distribuia una viatgera sembla que s'estan exhaurint. Com s'ho farem sense anissos, xocolata i altres?

Arribem al peu de la fortalesa de la Massada. Unes instal·lacions de recepció i també per la projecció d’un documental que explica l’origen i història de la Massada. Pugem amb un telefèric cap a la fortalesa perquè la pujada a peu, sota el sol desèrtic no està al nostre abast. L’historiador Flavi Josep va descriure aquesta fortalesa i la seva història. Era en una roca al mig d'una plana formada per valls per tots els costats. Qui realment la va fer fou Herodes el gran, que la va construir per a ell mateix per refugiar-s’hi en cas de revolta o en cas de ser expulsat per Marc Antoni, al qual Cleòpatra VII li reclamava Judea. Durant la revolta jueva fou ocupada per Menahem, fill de Judes el Galileu, un dels caps que se'n va apoderar a traïció i va matar la guarnició romana; després va passar a la facció extremista rival dirigida per Eleazar; i després de la caiguda de Jerusalem els zelotes més fanàtics es van refugiar allí Flavi Silva, comandant romà, va fer rodejar la fortalesa amb un mur i va construir una torre d'assalt enfront a una torre que guardava l'accés. Finalment fou assaltada i ocupada però els defensors s'havien suïcidat tots (un total de 960 persones). Es van salvar una dona vella, una dona parenta d'Eleazar i cinc nens que van explicar als romans el que havia passat. Els jueus es van suïcidar per salvar la seva llibertat i no haver de viure com esclaus. En tot cas hi ha la llegenda de que quan van decidir el suïcidi van escollir unes poques persones que havien de matar les altres. Els seus noms figuren en unes pedres amb la inscripció dels seus noms. Amb el record d’unes vistes magnífiques, del desert, de les construccions i de la història, tornem al autobús per anar fins a Qumram, on hi ha les coves de les que ja ens havien parlat on es van trobar els rotlles de la Mar Morta.

Allí, en una espècie de ressort que arriba fins a l’aigua —és una forma de dir-ho, perquè més que aigua era un brou— els més atrevits es van posar el banyador i cap a l’aigua. Efectivament, allí caminar sobre les aigües és molt possible, no només per la salinitat molt concentrada, sinó també pels elements químics que porta dissolts i, perquè no dir-ho, per que es veien trossos de material flotant que no inpirava molta confiança. El cutis dels que es van banyar va millorar en pocs minuts, s’havia tornat ben fi, ben suau, això sí, amb una permanència més llarga a l’aigua potser s’haurien quedat sense pell. Val a dir que cal recordar que pocs dies o hores abans hi havia hagut una gran tempesta que potser havia empitjorat l’estat de les aigües.

Els nostres amics evangelistes havien previst una “festa” de comiat que no es va poder celebrar degut a que uns es van perdre, i en general l’autobús es va retardar.

Dia 29 d’octubre

Hem vist moltes coses en el nostre viatge, i encara ens en falten moltes més per les que no hi ha hagut temps, coses importants. Així i tot creiem que avui toca fer un bon esmorzar a l’hotel, perquè el dinar passarà per alt, i passejar pel matí, veure la ciutat de Jerusalem més normal. Agafem el tramvia que passa gairebé per davant de l’hotel, i després de barallar-se amb la màquina de vendre bitllets ens ajuda un noi del país. Finalment podem comprar els bitllets. Anem cap al centre de la ciutat i en el propi tramvia un noi de Jerusalem ens diu que potser ens agradarà el barri de Mamilla un barri tocant a les muralles, prop de la Torre de David. És un barri polit, amb bones botigues, bars, restaurants,... ens entretenim una bona estona, d’allí entrem al barri vell armeni, però desistim, ja ho havíem vist i no està tan animat com ens pensàvem. Per tant, retrocedim i decidim descansar una estona prenent alguna cosa en un restaurant com Déu mana.

Agafar tres taxis per tornar a l’hotel on ens han de recollir és un tema que pot ser complicat, sobretot perquè no tenim moneda del país (no hem canviat ni un euro) i, si ens en sortim de comprar bitllets ens sembla millor tornar amb tramvia. Així doncs, tornem a demanar ajuda a una persona de la parada que també amb uns certs problemes aconseguim els bitllets.

Estem doncs a temps perquè ens vingui a buscar el nostre transfer. De cop ens adonem que l’avió surt des de Tel Aviv. Pànic, estem a Jerusalem! De seguida es desfà el mal entès, resulta que només hi ha un aeroport internacional, el de Tel Aviv, que està entremig de les dues ciutats, més a prop de Tel Aviv, però no gaire lluny, potser 30 quilòmetres.

Compareix el transfer. Un xofer musulmà, que tan prompte arriba, agafa la catifa i en un racó de l’hotel per resar les seves oracions. Després ràpidament i amb temps més que suficient ens traslladem al aeroport Ben Gurion. Tornada plàcida i l’avió mig buit. Hem fet un viatge difícil d’explicar. Sembla que tenen ganes de pau —ens ho diu el guia—, però hi ha una sèrie de conflictes que ho dificulten. La Basílica de la Roca i el dret reivindicat pels jueus a usar i a resar, els assentaments jueus en territori palestí, el reconeixement mutu o la manca de reconeixement de cada estat, les muralles de separació, el respecte als acords contrets per ambdós estats. Hi ha personalitats que busquen la pau, jueus i palestins i intervencions de les entitats supranacionals que pretenen trobar solucions, però no està clar com ho faran.

Un viatge molt interessant, un territori i uns habitants molt complicats i dogmàtics, segurament no més que els d’altres nacions del planeta, i en tenim mostres. Uns llocs sagrats recolzats per la tradició més que no pas per la història, una convivència de tres religions monoteistes en la que totes creuen que és la vertadera. Uns llocs que s’han de conèixer, però tornar-hi...